18 feb

El dia que ‘Los Chicos del Coro’ es va estrenar a Barcelona era dijous

El musical d'AMR Produce aixeca el pati de butaques en la seva gran estrena

El cor el formen vint integrants que es van alternant al llarg de la setmana (Musicats)

Ferran Segura Fernández, Barcelona.

Ja fa una setmana que Los Chicos del Coro canten a l’escenari del Teatre Tívoli. No obstant això, hores abans de l’estrena oficial del 15 de febrer, els nois i noies senten nervis. “És una mica com el primer dia, però potser estem més nerviosos, ens han dit que hi haurà convidats…”, confessa en Martí, el nen que interpreta el personatge de Boniface. “Per mi el teatre és vida”, explica la Laura amb emoció continguda. Ella interpreta la Marieta. Té dinou anys i és la més gran de la coral. Per contra, el Cesc, que fa de Pepín, és dels més petits, amb vuit anys: “els nens ens hem fet amics perquè estem molt de temps junts”.

Los Chicos del Coro narra la història d’un grup de joves que es troben en un internat per a menors conflictius i desemparats. Allà estan sotmesos al dur mètode “acció, reacció” del director Rachin, interpretat per Rafa Castejón. Però un dia arriba al centre el professor substitut Clément Mathieu, Manu Rodríguez a l’obra. Ell durà a terme la iniciativa de crear un cor. A través de la música, ensenyarà als nois valors com la cooperació i l'esforç.

Els tècnics del teatre estiren la catifa vermella. “Duc un any i mig de felicitat pel carinyo de tants nens”, explica somrient Juan Luis Iborra, director d’escena de l’obra. “Treballar amb els més petits pot ser complicat, però entenen perfectament què és l'escenari i que s’hi ha d’actuar amb professionalitat”, afirma amb orgull paternal. “La reacció del públic la primera setmana a Barcelona ha estat fantàstica, així que estic tranquil per avui a la nit”.

Un dels convidats és Christophe Barratier, director de la pel·lícula Les Choristes i de la seva adaptació teatral en francès, en la qual està basat aquest musical. Commogut per l’abast de la seva obra, se sent “culturalment francès però sentimentalment espanyol”. “De totes les versions que he vist del meu musical, la millor és la d’Espanya”, assegura el cineasta.

S’encenen els llums vermells al Tívoli. El hall s’omple de gom a gom. Algunes celebritats com Lucrecia i Jordi Hurtado acaparen l’atenció dels assistents, distrets amb la música, els globus i el photocall (Musicats)

Quan comença la funció, se situa els espectadors en el lúgubre ambient dels anys posteriors al final de la Segona Guerra Mundial; Pepín espera el seu pare, mort a la guerra, cada dissabte a la porta de l’internat. Però aviat l’embolcall de bon humor en què es presenta la història desperta el riure del públic. “A la versió francesa era tot més trist, ací és més mediterrani”, diu Iborra.

Un altre dels canvis respecte a la pel·lícula és la inclusió de noies al cor. A l’inici de l’obra, es justifica amb “un despreniment en la façana de l’internat femení” que les ha obligat a traslladar-se. Barratier explica que ja va incloure aquest canvi en el musical francès perquè les nenes tenen “una veu més potent”. Elles també envien un missatge d’igualtat en el seu primer número musical, on deixen clar als nois que poden “ser tan roïns com ells”, segons Iborra.

“La potència vocal és del cor”, sosté el director francès. No obstant això, durant la funció els solos dels actors adults produeixen tants o més aplaudiments que els cants corals. La presentació de Mondane, el noi problemàtic interpretat per Iván Clemente, desperta l’eufòria del públic. Amb les aparicions de la professora Langlois, el paper de l'actriu Eva Diago,

Arriba el final de l’obra. Clément Mathieu marxa i en Pepín li demana anar amb ell. El professor li diu que no. El petit insisteix. Amb llàgrimes als ulls davant d’un públic igualment emocionat, Manu Rodríguez puja el nen a coll i surt per la porta de la sala. Tot el pati de butaques dempeus aplaudeix i escolta cantar per últim cop el cor. “En Pepín tenia raó: el dia que Mathieu va marxar era dissabte”.